La primera vez que fui a Suecia, en por los años 90, uno de mis colegas suecos me buscaba en el hotel toda las mañanas. Era septiembre, había un frío leve y nevisca; llegábamos temprano a la sede de Volvo y el estacionaba el automóvil bien lejos de la puerta de entrada (son 2.000 empleados con coche).

El primer día no dije nada, ni en el segundo, ni el tercero…

Después, con un poco más de confianza, una mañana pregunté:

¿Tienes lugar demarcado para estacionar aquí? Noto que llegamos temprano, el estacionamiento está vacío y tú dejas el auto allá en el final…” Y el me respondió simplemente así: “Es que llegamos temprano, entonces tenemos tiempo de caminar. Quien llega más tarde, ya va a estar atrasado; mejor que se estacione más cerca de la puerta.

¿No estas de acuerdo?

Som esclaus del temps. Es així. Vivim pendents del rellotge i ens atabalem intentant fer més i més coses cada vegada en menys temps. La societat de consum amb la seva publicitat i la tecnologia que ens posa a l’abast, la educació, la ètica del treball mal entesa, la competitivitat, la estandardització, la globalització… La societat en que vivim, al menys la occidental que és la que jo conec, ens ha alienat de tal manera que fàcilment perdem la nostra identitat. Hem passat de ser persones a ser productes. Cada nou nascut és bombardejat des de ben petit per la publicitat per aconseguir que consumeixi més coses i més aviat. Quan l’eduquen se li resta la llibertat de controlar el seu temps i tot es converteix en una cursa per aprendre molt en poc temps, cosa que només aconsegueix afavorir els qui aprenen a salvar obstacles enlloc d’aprendre les matèries. Els adults treballem massa hores generalment per assolir sous més alts, però que no compensen la manca de temps per gaudir d’un oci que ens defineix i omple més que no pas la vida laboral. Ens falta equilibri. La majoria de persones tendim a fer més d’una cosa a la vegada per estalviar temps. D’aquesta manera aconseguim no fer bé cap d’elles. Quina es la darrera vegada que us heu relaxat i la única activitat que heu fet es escoltar una bona peça musical sense fer absolutament res mes? Aquest es un plaer rar en els nostres dies, però que certament recomano. A molta gent li pot semblar que coses com aquesta son una pèrdua de temps. Bé, jo els pregunto: perquè tanta pressa? Contra qui competim? Cal fer-ho tot tan ràpidament? Molta gent creu que no i jo entre elles.

Si ho penseu bé, en l’afany de fer la màxima quantitat de coses, en el menor temps possible, els dies, setmanes i anys passen volant i ni te’n adones. Aconseguim fer moltes coses i no gaudir plenament de cap d’elles. Cal minorar el ritme, i trobar el “tempo” exacte per cada activitat. Només en començar a buscar la velocitat adequada per a cada aspecte de la nostra vida ja començarem a gaudir dels beneficiosos efectes de prendre’s la vida amb més calma. Quan finalment descobrim la dosi adequada de velocitat que ens retorna el significat a la existència, segurament ens preguntarem perquè hem trigat tant a baixar el ritme i donar-nos a nosaltres mateixos el temps necessari per gaudir de les nostres activitats i conseqüentment de la vida.

Qui comparteixi el que exposo, s’alegrarà en comprovar que no estem sols. Hi ha molta gent que porta massa temps patint els estralls de la vida moderna i ha decidit passar a l’acció…una acció molt més lenta: El moviment “Slow”.

El moviment “Slow” no busca fer-ho absolutament tot més lentament. Lo bó del moviment Slow, és que no és extremista ni té caràcter polític o religiós. No empren una creuada contra el modernisme i la tecnologia. Ben al contrari, aquest moviment vol despertar-nos al fet que podem actuar de manera més intel·ligent a com ho fem habitualment. Es tracta d’aprendre a discriminar el que és millor fer ràpidament del que val la pena fer d’una manera més lenta. Val la pena reflexionar sobre el següent:

 No cal fer una cosa més ràpidament simplement perquè es pot fer més ràpidament.

Quan anem per la vida amb més velocitat de la necessària ens perdem els detalls. I son els detalls els que fan que la vida valgui la pena ser viscuda.

El llibre que avui us recomano parla de tot això. Es un bestseller d’en Carl Honoré que es diu “Elogio de la lentitud”. En Carl, periodista ex-estressat, es va donar compte que alguna cosa no anava prou bé quan va considerar seriosament comprar uns contes per llegir al seu fill que es podien llegir en un únic minut. Aquesta idea el va torbar fins al punt d’escriure aquest llibre que li va servir a la vegada com creuada personal contra la seva pròpia addicció a la velocitat. A la contraportada explica l’anècdota que li van posar una multa per excés de velocitat quan feia investigacions per la redacció del llibre.

El llibre obre amb una cita de Gandhi:

 En la vida hay algo más importante que incrementar su velocidad

La estructura del llibre és la següent

Introducción: La era del furor

1. Hacerlo todo más rápido
2. La lentitud es bella
3. La comida: volver las tornas a la rapidez
4. Las ciudades: la mezcla de lo antiguo y lo nuevo
5. El cuerpo y la mente: mens sana in corpore sano
6. La medicina: los médicos y la paciencia
7. El sexo: un amante con la mano más lenta
8. El trabajo: los beneficios de un trabajo menos arduo
9. El ocio: la importancia de descansar
10. Los hijos: la educación de niños pausados

Conclusión: La búsqueda del tiempo giusto

Si googlitzem “slow movement” ens surten tres bons enllaços per començar a investigar els avantatges d’un món més lent:

Trobem la web de l’autor dedicada al llibre:

http://www.inpraiseofslow.com

Una plana dedicada al moviment Slow en general:

http://www.slowmovement.com

Una plana dedicada al plaer del menjar de qualitat prenent-se el temps que calgui per disfrutar-lo com cal:

http://www.slowfood.com/

Enllaç dedicat a Esther, qui no necessita que li ensenyin els beneficis de no veure la tele. En aquest llibre també es recomana reduir el temps que es passa davant la caixa tonta:

http://www.tvturnoff.org/

Compreu el llibre amics…sense pressa però compreu-lo…consell d’amic.

En ausencia de relojes exactos, la vida obedecía a los dictados de lo que los sociólogos denominan el tiempo natural. La gente hacía las cosas cuando les apetecía, no cuando se lo decía un reloj de pulsera. Comían cuando tenían hambre y dormían cuando se amodorraban. Sin embargo, desde el principio, saber la hora fue de la mano con decirle a la gente lo que debe hacer.

2ón fragment:

Un caso revelador lo ofrece Colonia. En los archivos históricos hay constancia de que, alrededor de 1370, se instaló un reloj público en la ciudad alemana. En 1374, la municipalidad aprobó una ley que fijaba el comienzo y el final del horario laboral de los trabajadores y limitaba la pausa para el almuerzo a “uno hora y no más”. En 1391, la ciudad impuso el toque de queda a partir de las nueve de la noche (las ocho en invierno) a los visitantes forasteros y, en 1938, dictaminaro que el toque de queda sería general a las once. En el transcurso de una generación, los habitantes de Colonia pasaron de no saber nunca con precisión la hora que era a permitir que un reloj dictara cúando trabajaban, el tiempo que podían tomarse para comer y la hora en que se retiraban a sus casas por la noche. El tiempo del reloj estaba ganando el pulso al tiempo natural.

Quina conclusió en treieu? La que jo en trec és que podem fàcilment guanyar en llibertat simplement pel fet de mirar menys sovint aquest petit dictador que solem portar a la nineta. Quin són els vostres secrets per disposar de més temps de qualitat pel vostre oci? Bé, tenim dos preguntes i molt espai en blanc a l’apartat de comentaris per qui vulgui compartir la seva opinió…