Almendruco’s Trick

Hola amics!Finalment he acabat la traducció de les 101 paràboles zen que vaig trobar a la web:

http://www.ashidakim.com/zenkoans/zenindex.html

Vull penjar a la web el document, perquè és massa llarg per posar-lo aquí, però de moment el meu proveïdor encara no m’ha solucionat el problema amb el servidor que no em deixa utilitzar la meva plana personal. Per tant, de moment, si a algú li interessa el tema i vol que li passi les 101 paràboles traduides al català, que m’ho digui i li passo per correu electrònic.

A continuació, tres de les que més m’han agradat:


La lluna no pot ser robada

Ryokan, un mestre Zen, vivia la vila més simple en una petita cabana al peu d’una muntanya. Un vespre un lladre visità la cabana només per descobrir que no hi havia res per robar.

Ryokan tornà i el va enxampar. “Has fet un llarg camí per visitar-me,” li digué al lladre, “y no hauries d’anar-te’n amb les mans buides. Si us plau emporta’t la meva roba com a regal.”

El lladre es quedà perplex. Es va emportar la roba i es va escapolir.

Ryoken es va assentar nu, observant la lluna. “Pobre home”, mussità, “Tant de bo hagués pogut donar-li aquesta meravellosa lluna.”

Qui dona hauria d’estar agraït

Mentre Sisetsu era mestre de Engaku a Kamakura va necessitar cambres més grans, ja que aquelles en les que ensenyava estaven massa plenes. Umezu Seibei, un mercader d’Edo, va decidir donar cinc-centes peces d’or anomenades ryo per a la construcció de una escola més còmode. Va portar els diners al mestre.

Seisetsu digué: “D’acord. Els agafo.”

Umezu li donà a Seisetsu el sac de monedes d’or, però no va quedar satisfet amb l’actitud del professor. Un podria viure un any sencer només amb tres ryo, i al mercader ni tant sols se li havien agraït que en donés cinc-centes.

“Dins del sac hi ha cinc-centes ryo,” apuntà Umezu.

“M’ho has dit abans,” contestà Seisetsu.

“Tot i que sigui un mercader pròsper, cinc-centes ryo son molts diners,” digué Umezu.

“Vols que te’n doni les gràcies? Preguntà Seisetsu.

“Hauries de fer-ho,” replicà Uzemu.

Perquè? Inquirí Seisetsu. “Qui dona hauria d’estar agraït.”

El túnel

Zenkai, el fill d’un samurai, va viatjar a Edo i allí va ser el reté d’un alt oficial. Es va enamorar de la dona del oficial i va ser descobert. En defensa pròpia el va matar. Llavors va fugir amb la dona.

Els dos es van fer lladres. Però la dona era tant avariciosa que Zenkai es disgustava. Finalment, deixant-la, viatjà ben lluny a la província de Buzen, on es va convertir en un pidolaire ambulant.

Per compensar el seu passat, Zenkai decidí complir amb algunes bones obres pel que li quedava de vida. Sabent que hi havia un camí perillós per sobre d’un precipici que havia causat la mort i lesions a moltes persones, va decidir cavar un túnel travessant la muntanya.

Demanant menjar de dia, Zenkai treballava a les nits cavant els seu túnel. Quan varen passar trenta anys, el túnel feia 2.280 peus de llarg, 20 peus d’alt i 30 d’ample.

Dos anys abans de completar la tasca, el fill del oficial que ell havia assassinat, que estava experimentat amb la espasa, va buscar Zenkai i vingué a matar-lo en venjança.

“Et donaré la meva vida voluntàriament,” digué Zenkai. “Tant sols permet-me acabar el túnel. El dia que l’acabi, pots matar-me.”

Així que el fill esperà el dia. Varis mesos passaren i Zendai continuà cavant. El fill es va cansar de no fer res i va començar a ajudar a cavar. Desprès d’haver ajudat durant més d’un any, va arribar a admirar la forta voluntat i el caràcter de Zenkai.

Finalment el túnel era complet i la get podia fer-lo servir per viatjar de manera segura.

“Ara talla’m el cap,” digué Zenkai. “La meva feina està acabada.”

“Com puc tallar el cap del meu propi mestre? Demanà el jove amb llàgrimes als ulls.